Celebrant els 15 anys del Cinema Truffaut mirant els "400 cops" de François Truffaut.
"Els
crèdits es passen al principi de la pel·lícula, mentrestant hi ha
un tràveling, on sempre surt la Torre Eiffel de referència. Vaig
pensar que en Truffaut havia de conèixer molt bé París per poder
gravar aquest primer pla de la pel·lícula d’una manera tant
especial. Pel carrer que passa a l’hora de gravar, Truffaut hi
devia haver passat molts cops..." Àngela.
"Em
va impressionar molt quan està a la presó esperant a que el vinguin
a buscar per anar al centre de menors. El posen a una gàbia a ell
tot sol i graven una petita panoràmica des de dins de la gàbia a on
hi ha el nen. El fet de que estigués gravat d’aquella manera em
feia pensar com em sentiria jo en aquella situació tan difícil.
En
el centre de menors, el seu amic Renée va a visitar l’Antoine i
està gravat amb un pla fix des de darrere del vidre, a on hi ha
l’Antoine. Em va semblar trist no poder ni saludar el seu millor
amic, tot i que ja m’ho esperava." Alba.
"Per
mi va ser una mica trist el tall on l’Antoine, per alimentar-se,
havia de robar ampolles de llet. També va ser bastant trist on
l’Antoine s’ha de rentar la cara amb aigua bruta. En aquests dos
talls, veiem plans bastant tancats. Així encara es transmet més que
és un moment difícil per l’Antoine. La música és molt lenta i
trista. En aquell moment jo vaig pensar: Si jo fos l’Antoine, no sé
pas que faria." Ferran.
"Quan
porten al protagonista a la presó i es veu dins del cotxe, està
plorant perquè està penedint-se, i sap que va a la presó. Els
sentiments que m’ha produït la pel·lícula ha sigut de tristesa
sobretot quan li donaven cops. I la paraula 400 cops significa que
t’has passat de la ratlla." Simona.
"Era
el tercer cop que veia els quatre-cents cops. Un cop la vaig veure a
la classe de 6è, un altre a casa meva amb els meus pares a la tablet
i l’últim cop al Cinema Truffaut.
M’ha
tornat a sorprendre el tràveling de l’Antoine quan s’escapa de
la presó i corre fins el mar. Em vaig fixar que molts cops es veia
el reflex del sol." Joan S.
"M’he
fixat en que la majoria de plans tancats transmetien soledat,
tristesa... i els plans oberts llibertat, alegria...
La
pel·lícula em va transmetre que l’Antoine no tenia una bona
relació amb els adults perquè abusaven d’ell: el feien treballar,
l’ignoraven, el maltractaven... ell no contestava ni es portava
malament a casa seva i per això no em va estranyar que es rebel·lés
i s’escapés." Isaac.
"Era el primer cop que veia els 400 cops d’en Truffaut.
Quan la van passar a l’escola jo estava malalta i em vaig quedar
amb ganes de veure-la. N’havia sentit a parlar molt entre els meus
companys i me la vaig imaginar a la meva manera. Quan per fi la vaig
veure em va sorprendre molt, la meva imaginació estava molt
equivocada! L’Antoine era ben diferent i les histories que li
passaven eren inimaginables!!!" Laia.
"Si
jo fos l’Antoine estaria trist i voldria tornar a veure els meus
companys i la meva família. Quan s’escapa de l’internat no sé
com poden fer el tràveling en cotxe en mig del bosc i sembla que el
miris als ulls fixament perquè el segueix molt a prop.
Quan
van a casa del seu amic per agafar diners m’ha agradat molt que
només fent una panoràmica es veu tota la casa, això també passa
quan roben la maquina d’escriure i quan la tornen." Joan Pou.
"M’he
fixat amb la llum i els colors. És en blanc i negre, juga molt amb
els tons de grisos, quasi sempre és fosc perquè quasi sempre se
sent trist. A l’internat toca molt el sol i és molt clar però
quan s’escapa és més fosc perquè és més emocionant. S’està
fent de nit i quan arriba a la platja és la posta de sol." Manel.
"Em
vaig entristir molt quan van enganxar l’Antoine tornant la màquina
d’escriure, perquè ell aquell cop havia sigut bo i en comptes de
deixar la màquina d’escriure tirada o haver-la donat al senyor, la
va voler tornar però el van enganxar." Biel.
"On
es veu l’Antoine amb el seu pare i la seva mare quan surten del
cinema són plans oberts i tancats." Mahamadou.
"Em
vaig fixar quan l’Antoine anava a la presó. Quan s’agafava als
barrots i li queia la llàgrima vaig sentir empatia per ell, va ser
un moment trist..." Ali.
"El
que em va fer més gracia va ser quan fan la classe d’educació
física perquè s’escapa tothom. La música que acompanya la imatge
és alegre, rítmica, moguda i sembla de fira. També se sent el
xiulet del professor. Està gravat amb picat i així es veu tot el
carrer des de dalt. Martí."
"En
el que més m’he fixat és en la música. Sentint la música saps
quan vindrà una aventura. La cançó sempre és la mateixa però
diferent tocada segons les diferents emocions que vol transmetre el
cineasta." Joan Aleu.
"És
molt curiós que una pel·lícula en blanc i negre, quan surts del
cinema, la recordes en color." Blai.
"M’ha
cridat l’atenció com ensenya Truffaut la vida de l’Antoine,
perquè era de la nostra edat, i pots entendre el que ell sentia en
aquell moment. Truffaut juga amb els contrastos entre el blanc i el
negre per expressar-ho.
Viure
ara el que L’Antoine va viure, és molt difícil, perquè la
infància d’abans era més dura a la d’ara, segons la pel·lícula
de Truffaut. Hi havia molts plans on és podia veure aquesta duresa.
Si un nen d’ara hagués de viure aquesta infància no crec que fos
capaç." Miquel.
"Les
emocions canvien molt segons com sigui el pla perquè si fa una cosa
mal feta s’enfaden i les emocions són tristes però en canvi, quan
no van a l’escola i van a les fires, hi ha una emoció de
felicitat, s’ho passa bé.
Em
va fer gràcia la part on quan quasi tothom marxa, quan estan fent
educació física perquè ningú se n’adona i ells van
desapareixent pel camí i ells deuen estar contents." Oriol.
"Em
vaig fixar molt en els tràvelings, ja que en la pel·lícula n’hi
ha molts. Em va agradar que comencés amb diferents tràvelings de
Paris durant els crèdits i acabés amb un tràveling quan l’Antoine
surt corrents escapant-se del centre de menors." Maitane.
"L’escena
que més em va sorprendre va ser la de les fires perquè el van
gravar en picat i no es veu en moltes pel·lícules que transmeten:
emoció, nervis, velocitat... I és l’únic pla en picat que
recordo de tota la pel·lícula. Aquella escena també em va fer
pensar quan jo vaig a les fires." Anabella.
"L’escena
en la que més em vaig fixar va ser la del final, crec que és
l’escena més emocional de tota la pel·lícula. Quan l’Antoine
compleix el seu somni més gran, veure el mar i la platja i fer-se
independent. És l’escena que més m’ha agradat. La sensació que
dóna està molt ben pensada i elaborada." Victoria.
"A
vegades, per fer transicions de plans, François Truffaut tancava el
diafragma fins que quedés del tot fosc i després de canviar de
localització, el tornava a obrir. També, després d’haver tancat
el diafragma i canviar de lloc, una persona amb una jaqueta negra o
fosca es posava davant de la càmera i s’allunyava." Neus.
"Em
vaig fixar molt amb la tonada de la musica perquè sempre era la
mateixa, però a vegades canviava d’escala. Em vaig fixar que una
era Mi M. També m’ha agradat la part en la que estava a l’
‘’atracció’’ i feia una volta de 360º gracies a la
gravetat, em sembla original." Lluís.
